35 HORES I CONDICIONS DE TREBALL EN EL MARC DE LA GLOBALITZACIÓ

En el moment àlgid del debat sobre la lluita per la setmana laboral de 35 hores en Espanya, es va plantejar una polarització entre aquells que demanàvem la seua implantació general en una Llei i aquells que, des d'àmbits sindicals, plantejaven únicament la seua negociació en els convenis col·lectius. Posteriorment aquesta antinòmia va passar a contemplar-se com una complementarietat, valorant-se la necessitat d'articular la lluita sindical per les 35 hores empresa a empresa i conveni a conveni amb la lluita política per una Llei que la generalitzés.

Actualment estem veient, en direcció contrària, que la jornada de 35 hores està amenaçada tant en França, on es va implantar per Llei, com en Alemanya, on si més no en el gran metall es va establir a través de la lluita sindical. Tanmateix, la dinàmica que limita i contraresta la seua aplicació apareix com una reproducció a una escala major de la que es plantejava a l'hora de la seua consecució empresa a empresa.

En efecte, la introducció aïllada de la jornada laboral de 35 hores en una empresa, si no anava acompanyada d'altres avantatges relatives en quant a la seua productivitat, podia fer-li perdre "competitivitat" enfront d'altres empreses que amb una major explotació de la ma d'obra podien funcionar amb menors costes laborals. Aquest, de fet, era un argument central en favor de generalitzar obligatòriament les 35 hores per Llei, com única forma no solament de generalitzar-la sinó de estabilitzar-la allí on s'hagués aconseguit per conveni.

Això, en definitiva, era un problema en certa forma similar al que va donar origen a la formació dels sindicats i a la substitució de la negociació individual de les condicions laborals per la seua negociació col·lectiva: la única manera que tenien els treballadors i treballadores de superar la seua situació d'inferioritat a l'hora de vendre als empresaris la seua força de treball era unir-se per a negociar-ho des de la força que els donava la seua unitat. En la mesura, a més, que la mobilitat de la mà d'obra dins d'un país permetia als empresaris portar treballadors d'altres zones per a treballar amb pitjors salaris i condicions laborals, es feia necessària la confederació sindical que, des la unitat i la lluita dels treballadors i treballadores de tot el país, establira unes condicions mínimes per sota de les quals ningú pogués acceptar un treball. D'aquesta forma es van constituir les pioneres Trade Unions en Gran Bretanya, que a més van veure la necessitat d'una projecció política, a través del que va ser el Labour Party, per tal de consagrar en una legislació laboral els guanys aconseguits amb la lluita sindical.

Doncs bé: actualment, en les condicions de globalització del capital, aquest problema torna a plantejar-se en una escala més àmplia, fins i tot a nivell mundial: amb el que s'anomena "deslocalització" i en la seua cerca de majors beneficis, el capital es desplaça a països amb requisits laborals menys exigents. Com ha plantejat la Saéz Merino en les nostres terres. O bé amenaça amb fer-ho si els treballadors i treballadores i la seua representació sindical no accepten una rebaixa en les seues condicions laborals, fins i tot renunciant a conquestes que en el seu moment es van considerar històriques. Això és el que s'ha plantejat en empreses automobilístiques en Alemanya, que han forçat a incrementar "de bades" la jornada laboral.

En aquestes condicions, la unió internacional de la classe treballadora (el que clàssicament s'anomenava "internacionalisme proletari") ja no és una qüestió de simple solidaritat, sinó una necessitat de supervivència d'unes millors condicions laborals. És a dir, no es tracta ja solament de solidaritzar-nos amb els treballadors i treballadores dels països de la perifèria per la seua carència de drets laborals i sindicals, sinó que aquesta carència amenaça també les condicions laborals dels països del centre, davant la perspectiva de que la "deslocalització" del capital porte a tancar factories en aquests per a traslladar-les a aquells països. Cal destacar també la futilitat de posar restriccions a la immigració per a suposadament protegir les condicions laborals de la classe treballadora nadiua: això a més d'insolidari, és en molts casos inútil: el capital pot desplaçar-se als països de la perifèria amb molta més facilitat que la força de treball es pot desplaçar als països del centre. A més, aquesta asimetria juga a mitjà termini a favor del capital i en contra de la classe treballadora, en tant que privilegia els moviments en cerca de més beneficis enfront dels moviments en cerca de millors salaris i condicions laborals: d'aquesta manera, la gent treballadora dels països del centre es veu pressionada a acceptar pitjors condicions laborals per a evitar la fuga de capitals, però els empresaris dels països de la perifèria no es veuen pressionats a acceptar millors condicions laborals per a evitar la fuga de mà d'obra ni tan sols en periodes d'expansió. I en tot cas la única via efectiva per a evitar que la immigració genere (especialment en periodes de depressió) una pressió per a empitjorar les condicions laborals és la coordinació sindical internacional (com van fer a escala nacional les Trade Unions), i no l'inviable tancament de fronteres.

Per tot això, la lluita per la defensa i millora de les condicions laborals, inclosa la setmana laboral de 35 hores, s'ha de plantejar necessàriament, en darrera instància, a nivell internacional, a través de diferents vies:

Reforçament de les organitzacions sindicals internacionals i de la seua capacitat reivindicativa, de mobilització i de negociació. Això seria especialment urgent en l'àmbit d'una Unió Europea on la unificació del mercat i de la moneda hauria de tenir el correlat de la capacitat de les organitzacions sindicals europees, com la CES, per negociar convenis col·lectius d'àmbit europeu i convocar vagues generals o parcials d'àmbit europeu.
Establiment d'una normativa laboral internacional a través d'institucions internacionals, com l'ONU o l'OIT. Es tractaria, en particular, de reivindicar la setmana laboral de 35 hores com una normativa de l'OIT, com per cert va proposar fa anys Stiglitz, assessor econòmic de Clinton. I d'establir un salari mínim si més no europeu, cosa per cert que el projecte de Tractat Constitucional Europeu exclou explícitament.
Establiment de penalitzacions aranzelàries per a les exportacions provinents de països que no acompliren els estàndards acordats en quant a condicions laborals i socials (el que s'ha vingut anomenant la "clàusula social"). Paral·lelament, i per a limitar els fluxos especulatius de capital, caldria imposar gravamens als moviments de capital a curt termini, com la Taxa Tobin.

Tanmateix, tot això no s'hauria d'interpretar com la renúncia a continuar lluitant per les 35 hores i per millors condicions laborals en els convenis laborals i en les Lleis de cada país. Per molt que siguem conscients que les "35 hores en un sol país" són, en condicions de globalització del capital, més inestables encara que ho era el "socialisme en un sol país" (no és plausible que durés 70 anys), cal impulsar l'articulació de les lluites locals i la lluita global. És a dir, es tracta de continuar defensant en particular les 35 hores empresa a empresa i conveni a conveni, i al mateix temps maldar per generalitzar-les en la legislació de cada Estat, en la legislació europea (lluitant per altra Constitució que ho faça possible) i, en darrer termini, en la normativa internacional. Tenint clar que la estabilitat de la seua consecució dependrà tant de la seua generalització com de la superació del sistema capitalista en si mateix.