UN HISTÒRIC PAS ENRERE

El Tractat constitucional europeu que el govern del PSOE sotmetrà a referèndum al mes de febrer de l’any que ve, suposa la constitucionalització de retalls socials i laborals que, des de diferents instàncies, la classe treballadora europea ha patit des de finals dels anys setanta fins avui. Poc a poc, de forma de vegades subtil altres no tant, el capitalisme europeu ha anat recobrant el seu posicionament hegemònic que havia cedit, encara que solament en part, com a conseqüa la classe treballadora fruit del pacte social arribat com a conseqüència de la desfeta del feixisme a la segona Guerra Mundial que derivà en l’anomenat Estat del Benestar.

Les constitucions europees occidentals, elaborades per unes assemblees constituents en quasi tots els països amb majoria socialista-comunista, suposaven la transició d’uns Estats liberals nascuts al calor de les revolucions burgeses del segle XIX, cap uns altres denominats de forma genèrica “Estat social i democràtic de Dret”. Aquests Estats es refeien de les conseqüències de la guerra mundial, amb l’objectiu de millorar el benestar material dels treballadors i treballadores, configurant una política econòmica on la protecció social i la intervenció estatal impediren que les crisi cícliques del capitalisme provocaren situacions de pobresa entre les capes populars, a la vegada que s’obrien portes cap una major igualtat de classes.

Aquest pacte social, que es plasmava a les constitucions europees, també deixava clar que l’estructura econòmica continuaria sent capitalista, de tal forma que la propietat privada, el lliure comerç o la competitivitat entre empreses quedava garantida i protegida. Ara bé, diferents constitucions estatals com l’italiana, la francesa o l’espanyola (malgrat haver-se redactat en unes condicions de no hegemonia de l’esquerra i prou més tard), permetien la planificació de l’economia en moments de crisi, així com altres mesures com la nacionalització d’empreses si així ho demandava l’interès de la majoria, la participació dels treballadors i treballadores en la presa de decisions no solament laborals sinó també econòmiques, a la vegada que tota una estructura de propietat pública de sectors estratègics de l’economia com les carreteres, els ferrocarrils, els correus o el transport escolar, de bens de consum masiu com l’electricitat, l’aigua o el gas, i de serveis públics esencials com la salut i l'ensenyament.

Des del començament, de la mà de Margaret Thatcher, de l'ofensiva contra l'Estat del benestar a Europa, no han deixat d’aplicar-se, de forma sostinguda, polítiques econòmiques que de forma oberta vulneren l’esperit i la lletra de les constitucions estatals més progressistes, que de vegades actuen de fre de determinades mesures neoliberals. Per tant, no és d’estranyar que la següent fase, que soterre definitivament les conquestes de la resistència antifeixista, passe per la promulgació d’un Tractat constitucional europeu regressiu, amb una concreció articulada fins l’extrem de la política econòmica que han de dur a terme de forma obligatòria els 25 estats membres de la UE.

És important destacar que al Tractat el concepte de convergència solament s’aplica a la política econòmica, pressupostària i monetària , però mai a les polítiques referides a l’ocupació, la protecció social, la salut, l’ensenyament i el medi ambient que queden sota el concepte de subsidarietat. Això vol dir, que aquells Estats que tinguen pitjors condicions laborals i socials no es veuran afectats per cap normativa europea que busque una convergència social de tota la UE i que podran continuar practicant el dumping social.

La conclusió és clara. Aquells estats que tinguen constitucions progressistes en allò econòmic estaran obligats per aquest Tractat a fer sempre una política neoliberal. Mentre que, pel contrari, aquells que no compten amb drets constitucionals en matèria socio-laboral, com la majoria dels països d'Europa de l'Est recentment adherits a la Unió Europea, no tindran cap obligació d'homologar les seues lleis per conseguir una real convergència social.


COMPARACIONS OBLIGATÒRIES

Per a constatar el radical pas enrere que suposaria l’aprovació d’aquest Tractat constitucional, és convenient recordar quins són el principis rectors de la política econòmica i social recollits en altres constitucions.

Agafarem com a referents l’espanyola i la italiana.

Així l’espanyola tracta els principis referits a l'economia i la hisenda en el Títol setè, abastint una sèrie d’articles on queda perfilada la vessant econòmica de l’Estat social i democràtic de dret. Els articles més importants són els següents:

Dins del Títol primer trobem el capítol tercer on es marquen els principis rectors de la política social i econòmica, destacant el següents articles:

A la vegada que el dret de vaga queda reconegut a l’article 28.1, dins del capítol segon on es reconeixen els drets i les llibertats dels espanyols i espanyoles.

Per la seua banda, la Constitució de la República italiana, aprovada a Roma el 21 de desembre de 1947 per un Camera de Diputats amb majoria comunista-socialista, també ficà l’accent en crear un Estat on es puguera desenvolupar una política econòmica que, malgrat ser inicialment de mercat, tinguera forts correctius que possibilitaren una transició cap el socialisme. El protagonísme que la classe treballadora hauria de tindre en el futur de Itàlia queda palesat a l’article 1, que diu: “Itàlia és una República democràtica fundada sobre el treball”. És al Títol tercer on queden plasmades les relacions econòmiques de la nova República de la següent forma:



LA POLÍTICA ECONÒMICA DEL TRACTAT CONSTITUCIONAL EUROPEU

Aquesta part de la Constitució europea és la que millor reflexa l’actual correlació de forces a Europa, a diferència de 1945, clarament desfavorable per a l’esquerra alternativa, a la vegada que demostra la feblesa de la socialdemocràcia per a defensar inclús un model de benestar que ha estat la seua bandera durant dècades. La successió d’articles que estableixen com inamovibles els principis del capitalisme, a la vegada que el detallisme amb el que s'exposen totes les directrius econòmiques i monetàries neoliberals, fan d’aquest Tractat el document més conservador i reaccionari que s’haja aprovat a Europa des de 1945.

Que el neoliberalisme abasteix a totes les branques de l’economia, donen fe els següents articles recollits a la part tercera:


CONCLUSIONS

Hem intentant demostrar com aquest Tractat és un pas enrere, no solament respecte a la possibilitat de desenvolupar aspiracions d’igualtat i justícia en un futur, sinó davant realitats presents com les que estan recollides en algunes constitucions, que malgrat totes les seues mancances deixen portes obertes a la transformació social.

Hem d’oposar-nos a un Tractat que ens imposa uns criteris econòmics neoliberals que condueixen a un substancial retrocés social per als treballadors i les treballadores. Perquè encara que amb bona voluntat volguérem salvar alguna cosa d’aquest Tractat, l’esperit i la lletra ultraliberal, antidemocràtica, i antisocial, mereixen la més ampla repulsa.

Hem de divulgar aquesta suposada Constitució i sensibilitzar al conjunt de l’esquerra sobre els seus efectes negatius per al nostre futur immediat a nivell estatal i europeu en matèria de democràcia, protecció social, mediambient i OTANització d’Europa.

Però al mateix temps, la nostra oposició ha d’anar acompanyada de la construcció de l’alternativa a través del Partit de l’Esquerra Europea, del que formem part, qüestionant el capitalisme, demanant una cultura diferent per al treball, la producció i la distribució. Una alternativa que té com a referències la pau, la democràcia, el feminisme, l’ecologisme polític i l’antifeixisme, obrint el pas cap el socialisme.


València, 22 d’octubre de 2004

Amadeu Sanchis i Labios
Ignacio Blanco Giner