El Tractat constitucional europeu que el govern del PSOE sotmetrà a referèndum al mes de febrer de l’any que ve, suposa la constitucionalització de retalls socials i laborals que, des de diferents instàncies, la classe treballadora europea ha patit des de finals dels anys setanta fins avui. Poc a poc, de forma de vegades subtil altres no tant, el capitalisme europeu ha anat recobrant el seu posicionament hegemònic que havia cedit, encara que solament en part, com a conseqüa la classe treballadora fruit del pacte social arribat com a conseqüència de la desfeta del feixisme a la segona Guerra Mundial que derivà en l’anomenat Estat del Benestar.
Les constitucions europees occidentals, elaborades per unes assemblees constituents en quasi tots els països amb majoria socialista-comunista, suposaven la transició d’uns Estats liberals nascuts al calor de les revolucions burgeses del segle XIX, cap uns altres denominats de forma genèrica “Estat social i democràtic de Dret”. Aquests Estats es refeien de les conseqüències de la guerra mundial, amb l’objectiu de millorar el benestar material dels treballadors i treballadores, configurant una política econòmica on la protecció social i la intervenció estatal impediren que les crisi cícliques del capitalisme provocaren situacions de pobresa entre les capes populars, a la vegada que s’obrien portes cap una major igualtat de classes.
Aquest pacte social, que es plasmava a les constitucions europees, també deixava clar que l’estructura econòmica continuaria sent capitalista, de tal forma que la propietat privada, el lliure comerç o la competitivitat entre empreses quedava garantida i protegida. Ara bé, diferents constitucions estatals com l’italiana, la francesa o l’espanyola (malgrat haver-se redactat en unes condicions de no hegemonia de l’esquerra i prou més tard), permetien la planificació de l’economia en moments de crisi, així com altres mesures com la nacionalització d’empreses si així ho demandava l’interès de la majoria, la participació dels treballadors i treballadores en la presa de decisions no solament laborals sinó també econòmiques, a la vegada que tota una estructura de propietat pública de sectors estratègics de l’economia com les carreteres, els ferrocarrils, els correus o el transport escolar, de bens de consum masiu com l’electricitat, l’aigua o el gas, i de serveis públics esencials com la salut i l'ensenyament.
Des del començament, de la mà de Margaret Thatcher, de l'ofensiva contra l'Estat del benestar a Europa, no han deixat d’aplicar-se, de forma sostinguda, polítiques econòmiques que de forma oberta vulneren l’esperit i la lletra de les constitucions estatals més progressistes, que de vegades actuen de fre de determinades mesures neoliberals. Per tant, no és d’estranyar que la següent fase, que soterre definitivament les conquestes de la resistència antifeixista, passe per la promulgació d’un Tractat constitucional europeu regressiu, amb una concreció articulada fins l’extrem de la política econòmica que han de dur a terme de forma obligatòria els 25 estats membres de la UE.
És important destacar que al Tractat el concepte de convergència solament s’aplica a la política econòmica, pressupostària i monetària , però mai a les polítiques referides a l’ocupació, la protecció social, la salut, l’ensenyament i el medi ambient que queden sota el concepte de subsidarietat. Això vol dir, que aquells Estats que tinguen pitjors condicions laborals i socials no es veuran afectats per cap normativa europea que busque una convergència social de tota la UE i que podran continuar practicant el dumping social.
La conclusió és clara. Aquells estats que tinguen constitucions progressistes en allò econòmic estaran obligats per aquest Tractat a fer sempre una política neoliberal. Mentre que, pel contrari, aquells que no compten amb drets constitucionals en matèria socio-laboral, com la majoria dels països d'Europa de l'Est recentment adherits a la Unió Europea, no tindran cap obligació d'homologar les seues lleis per conseguir una real convergència social.
Per
a constatar el radical pas enrere que suposaria l’aprovació
d’aquest Tractat constitucional, és convenient recordar
quins són el principis rectors de la política econòmica
i social recollits en altres constitucions.
Agafarem com a referents l’espanyola i la italiana.
Així l’espanyola tracta els principis referits a l'economia i la hisenda en el Títol setè, abastint una sèrie d’articles on queda perfilada la vessant econòmica de l’Estat social i democràtic de dret. Els articles més importants són els següents:
Article 128.1. “Tota la riquesa del país en les seues distintes formes i siga quina siga la seua titularitat està subordinada a l’interès general”.
Article 128.2. “ Es reconeix l’iniciativa pública en l’activitat econòmica. Mitjançant llei es podrà reservar al sector públic recursos o serveis essencials, especialment en cas de monopoli, i al mateix temps acordar la intervenció en empreses quan així ho exigeisca l’interès general”.
Article 129.2. “Els poders públics promouran eficaçment les diverses formes de participació en l’empresa i fomentaran, mitjançant una legislació adequada, les societats cooperatives. També s’establiran els mitjans que faciliten l’accés dels treballadors a la propietat dels mitjans de producció”.
Artícle 131.1. “L’Estat, mitjançant llei, podrà planificar l’activitat econòmica general per a atendre a les necessitats col·lectives, equilibrar i harmonitzar el desenvolupament regional i sectorial i estimular el creixement de la renda i de la riquesa i la seua més justa distribució”.
Article 131.2. "El Govern elaborarà els projectes de planificació, d’acord amb les previsions que li siguen subministrades per les CC.AA i l’assessorament i col·laboració dels sindicats i altres organitzacions professionals, empresarials i econòmiques".
Dins del Títol primer trobem el capítol tercer on es marquen els principis rectors de la política social i econòmica, destacant el següents articles:
Article 40.1. “Els poders públics promouran les condicions favorables per al progrés social i econòmic i per a una distribució de la renda regional i personal més equitativa, en el marc d’una política d’estabilitat econòmica. De manera especial realitzaran una política orientada cap la plena ocupació.”
Artícle 41. “Els poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que agaranteixca l’assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitats, especialment en cas de desocupació. L’assistència i prestacions complementaries seran lliures.”
A la vegada que el dret de vaga queda reconegut a l’article 28.1, dins del capítol segon on es reconeixen els drets i les llibertats dels espanyols i espanyoles.
Per la seua banda, la Constitució de la República italiana, aprovada a Roma el 21 de desembre de 1947 per un Camera de Diputats amb majoria comunista-socialista, també ficà l’accent en crear un Estat on es puguera desenvolupar una política econòmica que, malgrat ser inicialment de mercat, tinguera forts correctius que possibilitaren una transició cap el socialisme. El protagonísme que la classe treballadora hauria de tindre en el futur de Itàlia queda palesat a l’article 1, que diu: “Itàlia és una República democràtica fundada sobre el treball”. És al Títol tercer on queden plasmades les relacions econòmiques de la nova República de la següent forma:
Article 35. “La República protegirà el treball en totes les seues formes i aplicacions. Promourà i afavorirà els acords i les organitzacions internacionals encaminades a consolidar i regular els drets del treball”.
Article 36. “El treballador tindrà dret a una retribució proporcionada a la quantitat i qualitat del seu treball i suficient, en qualsevol cas, per a assegurar a la seua família i a ell una existència lliure i decorosa. El treballador tindrà dret al descans setmanals i a les vacances anyals pagades i no podrà renunciar a aquests drets.
Article 37. “La dona treballadora tindrà els mateixos drets i, a la igualtat de treball, la mateixa retribució que el treballador. La República establirà el límit màxim d’edat per al treball assalariat”.
Article 40. “El dret de vaga s’exercitarà en l’àmbit de les lleis que el regulen”.
Article 41. “Serà lliure la iniciativa econòmica privada. No podrà, de tota manera, desenvolupar-se en oposició a l’interès social o de tal manera que supose un perjudici a la seguretat, a la llibertat i a la dignitat humana”.
Article 42. “La propietat serà pública o privada. Els bens econòmics perteneixeran a l’Estat, a entitats o a particulars. La propietat privada podrà ser expropiada per motius d’interès general en els casos prevists per la llei i mitjançant indemnització”.
Article 43. “La llei podrà, reservar a títol originari o transmetre mitjançant expropiació i amb indemnització a l’Estat, a entitats públiques o comunitats de treballadors o d’usuaris determinades empreses o categories d’empreses que exploten serveis públics essencials o fonts d’energia o situacions de monopoli i tinguen caràcter d’interès general predominant”.
Article 46. “La República reconeix, amb la finalitat d’elevar el nivell econòmic i social del treball i en harmonia amb les exigències de la producció, el dret dels treballadors a col·laborar, amb les modalitats i dins dels límits establerts per les lleis, en la gestió de les empreses”.
Aquesta part de la Constitució europea és la que millor reflexa l’actual correlació de forces a Europa, a diferència de 1945, clarament desfavorable per a l’esquerra alternativa, a la vegada que demostra la feblesa de la socialdemocràcia per a defensar inclús un model de benestar que ha estat la seua bandera durant dècades. La successió d’articles que estableixen com inamovibles els principis del capitalisme, a la vegada que el detallisme amb el que s'exposen totes les directrius econòmiques i monetàries neoliberals, fan d’aquest Tractat el document més conservador i reaccionari que s’haja aprovat a Europa des de 1945.
Que el neoliberalisme abasteix a totes les branques de l’economia, donen fe els següents articles recollits a la part tercera:
Article III-33. “Els Estats membres es declaren disposats a procedir a una liberalització dels serveis més ampla que l’exigida en virtut de les lleis marc europees adoptades en aplicació de l’apartat 1 de l'article III-29, si la seua situació econòmica general i la del sector afectat s’ho permeten”. (Atac directe als serveis de propietat i gestió pública).
Article III-69. “Adopció d’una política econòmica que es basarà en l’estreta coordinació de les polítiques econòmiques dels Estats membres, en el mercat interior i en la definició d’objectius comuns, i que es portarà endavant de conformitat amb el respecte al principi d’una economia de mercat oberta i de lliure competència”. (Constitucionalització del neoliberalísme).
Article III-71. Apartat 4. “Quan es comprove que la política econòmica d’un Estat membre contradiu les orientacions generals mencionades en l’apartat 2 o suposa un risc per a al correcte funcionament de la unió econòmica i monetària, la Comissió podrà transmetre una advertència a aquest Estat membre. El Consell de Ministres podrà formular, per recomanació de la Comissió, les recomanacions necessàries a l’estat membre en qüestió i podrà decidir fer-les públiques a proposta de la Comissió. El Consell de Ministres es pronunciarà sense prendre en consideració el vot del representant de l’Estat membre afectat”. (Intromissió, sense precedents a Europa, en la sobirania dels Estats).
Article III-76. Apartat 2: “Els Estats membres evitaran dèficits públics excessius”. Apartat 5: “Si la Comissió considerara que un estat membre presenta o pot presentar un dèficit excessiu, informarà d’això a aquest Estat membre”. Apartat 6: “El Consell de Ministres, a proposta de la Comissió, considerant les possibles observacions que formule l’estat membre de que es tracte i després d’una valoració global, decidirà si existeix un dèficit excessiu. En cas afirmatiu, adoptarà pel mateix procediment recomanacions adreçades a l’estat membre amb la finalitat que es pose fi a aquesta situació en un termini determinat”. Apartat 9: “Si un Estat membre persistira en no posar a efecte les recomanacions del Consell de Ministres, aquest podrà adoptar una decisió europea per la que es formula una advertència a aquest Estat membre per a que s’adopten accions adreçades a la reducció del dèficit que el Consell de Ministres considere necessària per a ficar remei a la situació”. Apartat 10, b: “Recomanar al BCI que reconsidere la seua política de préstecs respecte a l’Estat membre en qüestió”. Apartat 10, c: “Exigir que l’Estat en qüestió efectue davant la UE un deposit sense report d’interessos per un import apropiat, fins que el Consell de Ministres considere que s’ha corregit el dèficit excessiu”. Apartat 10, d: “Imposar multes d’una magnitud apropiada”. (Aquest article està farcit d’amenaces per a impedir qualsevol política econòmica què contemple l’augment de la despesa pública que supose un dèficit per damunt del 3%. Les indicacions de com es podria impedir una reorientació del neoliberalísme estan perillosament prop d’allò que va ser el "bloqueig" contra el Xile d'Allende).
Article III-80. “En l’exercici de les facultats i en el desempeny de les funcions i obligacions què les assignen la Constitució i els Estatuts del Sistema Europeu de Bancs Centrals i del Banc Central Europeu, ni el Banc Central Europeu, ni els bancs centrals nacionals, ni cap dels membres dels seus òrgans rectors podran sol·licitar o acceptar instruccions de les institucions, organismes i agències de la Unió, ni dels Governs dels Estats membres, ni de cap altre òrgan. Les institucions, organismes i agències de la Unió, així com els Governs dels Estats membres, es comprometen a respectar aquest principi i a no tractar d’influir en els membres dels òrgans rectors del BCE i dels bancs centrals nacionals en l’exercici de les seues funcions.” (És el triomf de l’Escola d’economia de Xicago i de la seua ofensiva per a desmantellar les conquestes socials a Europa).
Article III-97. “ La Unió i els Estats membres s’esforçaran, per desenvolupar una estratègia coordinada per a l’ocupació, en particular per a potenciar una mà d’obra qualificada, formada i adaptable a mercats laborals amb capacitat de resposta al canvi econòmic, amb vistes a aconseguir els objectius definits en l’article I-3”. (Aquest article palesa un mercat laboral totalment desregulat i flexibilitzat).
Article III-99.1. “ La Unió contribuirà a un elevat nivell d’ocupació mitjançant el foment de la cooperació entre els estats membres, així com recolzant i, en cas necessari, complementant les seues respectives actuacions”. (Es renuncia doncs a l’objectiu de la plena ocupació, qüestió aquesta si recollida a la constitució espanyola com ja hem vist).
Article III-101. “ Podran establir-se mitjançant lleis o lleis marc europees mesures de foment per a alentar la cooperació entre els estats membres i recolzar l’actuació d’aquests darrers en l’àmbit de l’ocupació”. (Es important destacar com en matèria d’ocupació es substitueix la convergència, què si que queda ben reflectida a nivell monetari, per única i exclusivament un terme tan feble com el de la cooperació. Es a dir, es renuncia a la convergència en matèria de protecció social i d’ocupació).
Hem intentant demostrar com aquest Tractat és un pas enrere, no solament respecte a la possibilitat de desenvolupar aspiracions d’igualtat i justícia en un futur, sinó davant realitats presents com les que estan recollides en algunes constitucions, que malgrat totes les seues mancances deixen portes obertes a la transformació social.
Hem d’oposar-nos a un Tractat que ens imposa uns criteris econòmics neoliberals que condueixen a un substancial retrocés social per als treballadors i les treballadores. Perquè encara que amb bona voluntat volguérem salvar alguna cosa d’aquest Tractat, l’esperit i la lletra ultraliberal, antidemocràtica, i antisocial, mereixen la més ampla repulsa.
Hem de divulgar aquesta suposada Constitució i sensibilitzar al conjunt de l’esquerra sobre els seus efectes negatius per al nostre futur immediat a nivell estatal i europeu en matèria de democràcia, protecció social, mediambient i OTANització d’Europa.
Però al mateix temps, la nostra oposició ha d’anar acompanyada de la construcció de l’alternativa a través del Partit de l’Esquerra Europea, del que formem part, qüestionant el capitalisme, demanant una cultura diferent per al treball, la producció i la distribució. Una alternativa que té com a referències la pau, la democràcia, el feminisme, l’ecologisme polític i l’antifeixisme, obrint el pas cap el socialisme.
Amadeu
Sanchis i Labios
Ignacio
Blanco Giner