EL SISTEMA UNIVERSITARI DEL PAÍS VALENCIÀ
                         Rafael Pla López
             SUBÀREA D'UNIVERSITAT I INVESTIGACIÓ D'EUPV

    0. Introducció:

    Aquesta ponència és el resultat d'un treball d'elaboració 
col.lectiva de la Subàrea d'Universitat i Investigació d'EUPV, i es 
presenta en aquestes Jornades com una proposta oberta al debat amb el 
conjunt de companyes i companys participants en les mateixes, de 
dintre i de fora d'EUPV.


    1. Crítica del sistema actual de finançament universitari:

    El "Programa Plurianual para la Financiación del Sistema Público 
Universitario Valenciano" estableix cinc objectius bàsics a cobrir i 
que textualment són:
    "En primer lugar, dotar a las Universidades de un marco 
financiero plurianual que garantice el automatismo y la suficiencia en 
la dotación de recursos.....
    El segundo gran objetivo del Plan Plurianual es incrementar de 
forma gradual la participación de los recursos financieros destinados 
a la enseñanza universitaria en la Comunidad Valenciana, en términos 
de porcentaje del PIB aproximándola a los niveles medios de la 
UE......
    El tercer gran objetivo del sistema es fijar la participación de 
cada estamento en la financiación de la Universidad.........El modelo 
no puede limitarse a ser una fórmula de distribución de recursos 
públicos. Los estudiantes deben participar en un porcentaje 
significativo del coste del servicio y conocer año a año cual va a ser 
la evolución de esta participación, que , en todo caso, seguirá 
significando un porcentaje menor de la financiación total del sistema.
    Además, las Universidades deben de hacer un esfuerzo para 
aumentar la financiación privada mediante contratos, acuerdos u otras 
formas de participación.....
    El cuarto gran objetivo del Programa es asegurar que las 
enseñanzas universitarias cuentan con la infraestructura y las 
instalaciones necesarias para una adecuada impartición........
    Finalmente, el quinto objetivo es conseguir un funcionamiento 
cooperativo y consensuado del sistema público universitario 
valenciano......"
    L'objectiu d'aquesta part de la ponència és contrastar la part 
"filosòfica de definició d'objectius dalt descrita amb el vertader 
desenvolupament del Plà per demostrar que aquest darrer no es 
correspon amb allò primer.
    El càlcul de la subvenció bàsica es realitza en base al Cost 
Mitjà per Estudiant per a cada tipus de titulació i experimentalitat 
utilitzant principalment les següents dades:
    - La grandària dels grups (es fixa en 125 alumnes per a les 
    titulacions de Primer Cicle i 75 per a les de Segon Cicle).
    - Els costes de cada crèdit impartit.
    - Els costes mitjans del Personal Docent i Investigador (PDI) en 
    cada tipus de titulació (de Primer, de Segon i de Primer i Segon 
    Cicle).
    - La distribució de crèdits por grup i experimentalitat.
    - El cost del Personal de Administración y Servicios (PAS), amb 
    una ràtio PDI/PAS entre 1.8 i 1.6 segons experimentalitat.
    Per això, si és fàcil preguntar-se com es va a complir el segon 
objectiu, és molt més difícil contestar a aquesta pregunta per tal com 
el Cost Mitjà per Estudiant utilitza ràtios similars als existents en 
l'actualitat en PDI/PAS, crèdits per grup, crèdits impartits per 
professor, etc., sense tindre en compte les ràtios europeus mitjans i 
conduint a creixements pràcticament nuls.
    De fet, segons paraules del propi Director General 
d'Universitats, el Plà portarà la inversió pública en Universitats 
fins al 0.64% del PIB en 1998 (data de finalització del Plà), solament 
un 15% sobre el 0.56% actual i molt lluny de l'1% que és la mitjana de 
la Unió Europea i que significaria incrementar en un 75% les actuals 
disponibilitats pressupostàries per a les Universitats valencianes, el 
qual no es podria assolir mai per tal com el Cost Mitjà per Estudiant 
es considera fixe excepte per canvis en les retribucions del personal.
    Per altra banda, certament és elogiable allò establit en el quart 
objectiu, però quan es realitza una prospecció detallada del 
desenvolupament del Plà, s'observa que, encara que s'estableixen 
ràtios de necesitates d'infraestructura i equipament per a les 
Universitats (preses de les establides en el Consell d'Universitats de 
La laguna del 19 de setembre de 1991), no es diu res, ni es planifica, 
sobre els dèficits respecte d'eixes ràtios per a cadascuna de les 
Universitats i, el que és pitjor, qual seria la seua quantificació i 
per tant la seua periodificació reflexada en els Pressupostos de la 
Generalitat Valenciana fins a 1998.
    Por tot allò anterior, no és d'estranyar que afirmem respect del 
primer objetiu que la suficiència de recursos està lluny d'assolir-se 
amb aquest Plà, molt més si cap, tenint en compte que el Plà solament 
estableix vaguetats pel que fa a l'activitat investigadora, obviant 
qualsevol tipus de càlcul de costes en aquesta matèria.
    Pel que fa al cinqué objectiu dir, simplement, que és quelcom 
totalment fora de la realitat per tal com solament han participat en 
les negociacions els equips rectorals, restant fora de les mateixes la 
resta de la Comunitat Universitària, les organitzacions sindicales i 
fins i tot les mateixes Corts Valencianes.
    I, finalment, el tercer objectiu, al establir que els "preus 
públics" (abans taxes acadèmiques) i els ingressos per convenis han de 
ser finançament bàsic de les Universitats, relega cap a aquests dos 
conceptes part de l'obvia responsabilitat de l'Administració pel que 
fa al finançament básic de les Universitats per a garantir un mínim 
suficient de la qualitat docente i investigadora. Especialment 
aberrant resulta el desmesurat increment previsto en eixos "preus 
públics", que comporten una consolidació del caràcter elitista de la 
Universitat, assumint como un fet immutable que l'accés a la 
Universitat no siga assequible per a la majoria de la població.


    2. Demanda d'estudis i estructura territorial:

    2.1. Principi de generalitat:
    El fet de que la demanda d'estudis universitaris esté desbordant 
a les actuals Universitats del País Valencià no és una qüestió 
anecdòtica, ni es deu a un capritx de les noves generacions per 
accedir a la Universitat.
    Certament, eixe increment de la demanda està influït pel fortísim 
atur juvenil, i per la constatació de que el percentatge d'atur és 
major entre els joves amb menor nivell de formació acadèmica. Però 
aquest fet és una consequència directa de les noves necessitats de 
formació derivades del desenvolupament tecnològic. Tant és així, que 
el nivell de formació de la població és avui el millors index del 
nivell de desenvolupament d'un país. I cal tindre això en compte quan 
es parla de "competitivitat": es vol competir amb el Tercer Món amb 
baixos salaris, o respondre als reptes de la Unió Europea elevant el 
nivell de qualificació? El primer sembla ser el camí impulsat pel 
Govern amb la reforma laboral dels contractes fem; però es segon és no 
solament el camí del futur, sinó el que respon a les expectatives 
presents de la nostra joventut; en aquesta perspectiva, la docència i 
investigació universitària és una necessitat essencial.
    Per això, cal fer realitat el principi de que els estudis 
universitaris siguen un servei potencialment general, amb capacitat de 
respondre a la totalitat de la demanda dels mateixos. Però per fer 
això efectiu cal atendre no únicament a la demanda global, sinò a la 
demanda específica de cada tipus d'estudi.
    És urgent superar la situació actual, en la que el número 
d'estudiants en cada carrera no es determina per la demanda social 
d'eixos estudis ni per la necessitat social dels mateixos, sinò 
únicament per la capacitat de les aules i els mitjans disponibles. 
Cal, pel contrari, adaptar eixos mitjans a les necessitats, tenint en 
compte que les vocacions universitàries poden orientar-se, però no 
forçar-se: la situació actual en la que es constrenyís a milers 
d'estudiants a estudis que no els interessen és una font de 
frustracions, fracàs escolar i producció d'incompetents per falta 
d'interés en la seua professió. Per açó, el més racional és una doble 
adaptació tendencial:
    1) De l'oferta de places a la demanda d'estudis, amb les 
dotacions adequades, fent així possible superar els numerus clausus 
sense caure en un ensenyament massificat que impedisca la seua 
qualitat.
    2) De la demanda d'estudis a les necessitats socials, amb una 
orientació adequada, que estimule l'interés dels estudiants per la 
formació que es prevea necessària i els pose en contacte directe amb 
els diferents estudis abans d'entrar en la Universitat: l'excessiva 
concentració de la demanda en uns determinats estudis per damunt de 
les necessitats real és en general el resultat d'una mala informació, 
doncs les vocacions estan molt lluny de ser estadísticament 
independents de les expectatives d'eixides professionals.
    I cal també anar-se apropant a una concepció d'Universitat 
popular, en la que qualsevol persona puga matricular-se en unes 
determinades matèries per tal d'ampliar la seua formació, sense 
necessitat de cursar carreres completes. Açó pot ser especialment 
important per al reciclatge dels treballadors, tant amb la realització 
de cursos especials com participant en cursos ordinaris. Aquesta 
necessitat social hauria d'estar, clar és, adequadament financiada.
    En conclussió: caldrà orientar les vocacions cap a les 
necessitats socials i tendir a respondre a la demanda d'estudis 
universitaris en primera opció, superant així els numerus clausus i 
obrint les aules a la demanda de formació cultural de la població.

    2.2. Principi d'adequació al País Valencià:
    En conexió amb el que parlàvem al punt anterior, cal rebutjar la 
imatge de la Universitat com a "fàbrica d'aturats". Precisament per 
ser la docència i investigació universitària una necessitat social i 
no un luxe, les inversions i implantació de nous estudis haurien 
d'orientar-se prioritàriament cap a aquelles activitats específiques 
exigides pel desenvolupament del País Valencià, en la línia indicada 
en els punts anteriors, atenent especialment a les noves necessitats i 
combinant la formació generalista i l'especialització. Açó, clar és, 
solament serà possible en el marc d'una planificación global d'aquest 
desenvolupament.
    I en aquest marc, cal considerar el redreçament lingüístic i 
cultural del País Valencià com una component esencial del seu 
desenvolupament, i per tant caldrà una atenció especial a la cultura 
pròpia del País Valencià.
    Les Universitats del País Valencià haurien d'assegurar la 
impartició en catalá de les assignatures troncals com a mínim. En la 
resta de matèries haurá de garantir-se, en tot cas, el lliure ús del 
catalá per professors i alumnes.
    El desenvolupament cultural del País Valencià, així com de la 
resta dels Països Catalans, requereix la normalització de l'ús del 
català fins al màxim nivell cultural i educatiu, com a condició 
necessària per igualar la llibertat d'ús del català i el castellà, 
superant la situació actual de diglossia i discriminació del català.
    Per això, creiem que la llengua de Joanot Martorell, Arnau de 
Vila-nova,  Ausias March, o Vicent Andrés Estellés ha d'estar present 
en tots els àmbits universitaris del País.
    En conclussió: el desenvolupament del Sistema Universitari Públic 
Valencià hauria d'orientar-se a respondre a les necessitats 
específiques de formació, reciclatge i investigació que exigeix el 
desenvolupament del País Valencià. I caldria assegurar la impartició 
en català, com a llengua pròpia del País Valencià, de les diverses 
disciplines universitàries.

    2.3. Principi d'universalitat:
    Però no es tracta, clar és, que les Universitats valencianes es 
centren únicament en matèries "casolanes", directament conectades amb 
problemes específics del País Valencià. Pel contrari, aquestes 
matèries podran tractarse eficaçment si s'enmarquen en el conjunt del 
saber, en unes Universitats conectades amb l'avenç de les ciències i 
les tècniques en tot el mon. La universalitat continua essent, i no 
solament pel nom, una qüestió essencial per a una Universitat de 
qualitat.
    Es tracta, per tant, que a les Universitats del País Valencià es 
puga abordar el conjunt del saber, de manera que qualsevol línia 
d'investigació puga ser desenvolupada en el marc d'algun Departament o 
Institut existent.
    I es tracta de que sempre que hi haja un número mínim 
d'estudiants interessats, es puga seguir qualsevol estudi de primer i 
segon cicle sense eixir del País Valencià.
    És en aquest marc que es pot plantejar la complementarietat 
docent i investigadora de les diferents Universitats del País 
Valencià.
    A sensu contrari, caldrà replantejar-se el manteniment d'uns 
estudis quan l'escàs número d'estudiants faça més rendible sufragar 
els seus estudis fora del País...
    En conclussió: el Sistema Universitari Públic del País Valencià 
hauria de cobrir el conjunt de les àrees de coneixement, així com tots 
els estudis que tinguen un mínim de demanda social, amb les dotacions 
mínimes necessàries; i en tant agrupe diferents Universitats, 
cadascuna d'aquestes hauria d'agrupar disciplines científiques, 
tècniques i humanístiques.

    2.4. Principi de descentralització territorial:
    Per cobrir el total de la demanda d'estudis universitaris no és 
prou crear places d'estudi; cal fer-ho de manera que els estudiants de 
tot el País Valencià puguen accedir a elles. I per aconseguir-ho cal, 
bé apropar les places als estudiants, bé apropar els estudiants a les 
places.
    En aquesta direcció, cal invertir la tendència al despoblament 
d'àmplies zones del País Valencià, amb la concentració de tots els 
serveis en les grans urbes.
    Però no es tracta de crear centres a la babalà atenent a 
influències i raons de prestigi, ni de crear la falsa il.lusió de que 
pot haver Universitats o centres universitaris en totes les comarques.
    Es tracta de planificar la creació de nous Centres Universitaris, 
atenent a les necessitats socials i a les demandes específiques 
distribuïdes en el conjunt del territori del País Valencià, apropant 
així la docència universitària a les mateixes.
    Eixa creació de nous Centres és necessària per superar la 
massificació i el numerus clausus dels Centres actualment existents. 
Però els nous Centres haurien d'estar necessàriament integrats en 
Universitats preexistents, que es responsabilitzarien així del seu 
nivell acadèmic i de la formació del seu professorat.
    En tot cas, la creació i desenvolupament de nous Centres és una 
condició prèvia per a poder estudiar posteriorment la possible creació 
futura, a mitjà termini, d'alguna nova Universitat, una vegada es 
donaren, en el seu cas, les condicions necessàries per a una 
Universitat de qualitat.
    Ara bé, tampoc es tracta que els estudiants d'una determinada 
zona solament puguen fer els estudis específics radicats en la 
mateixa. Cal facilitar per tant amb les ajudes corresponents, 
facilitant el transport, la residència i la restauració, el 
desplaçament dels estudiants a les zones on s'impartisques els estudis 
que no es donen en les seues pròpies comarques, on previssiblement no 
seria rendible la construcció i dotació dels corresponents Centres. 
Açó permetrà, a més a més, la complementarietat dels estudis impartits 
en les diferents zones.
    En conclussió: per tal de cobrir el total de la demanda d'estudis 
universitaris, els centres universitaris públics haurien de tendir a 
cobrir el conjunt del territori del País Valencià, apropant la 
docència universitària a les necessitats socials i a la demanda 
específica de la mateixa, complementat amb beques i ajudes per 
desplaçament.

    2.5. Principi de coordinació:
    Cal també portar a cap una utilització racional dels recursos, 
mitjançant 
Economies d'escala, amb una grandària adequada per rendibilitzar els 
fons bibliogràfics, l'estructura administrativa, etc. Les actuals 
tècniques informàtiques permeten fer açó fins i tot amb instal.lacions 
geogràficament disperses, sempre que hi haja una unitat institucional, 
com per exemple la pertinença a una mateixa Universitat.
    Però es tracta de rendabilitzar el conjunt dels mitjans 
universitaris del País Valencià, de la mateixa o de diferents 
Universitats, evitant la duplicació d'esforços, facilitant la plena 
utilització de l'instrumental disponible i creant les condicions 
organitzatives per a la col.laboració docent i investigadora del 
conjunts dels professors valencians d'una determinada àrea de 
coneixement. A tal efecte, caldrà crear els oportuns instruments 
institucionals.
    En conclussió: caldrà coordinar tots els mitjans de que dispose 
cada Universitat en tots els seus Centres; i en tant hi haja àrees de 
coneixement disperses en distintes Universitats i Centres 
d'investigació, caldria tendir a agrupar-les en Departaments o 
Instituts interuniversitaris d'àmbit del País Valencià.


    3. Finançament i qualitat:

    3.1. Principi de gratuïtat:
    "La educación tiene que ser otro de los aspectos esenciales de 
una planificación racional y democrática. Está sobradamente demostrado 
el papel de la educación en el desarrollo, en todos los órdenes, de 
cualquier país; la educación no sólo es indispensable para la 
formación del hombre nuevo, es también, de hecho, una fuerza 
productiva que interviene decisivamente en el desenvolvimiento 
económico. La gratuidad de la enseñanza para niños y jóvenes, y para 
los adultos que estudien, es indispensable para la promoción 
intelectual de los hijos de los trabajadores y de éstos mismos. Pero, 
contrariamente a un criterio aparentemente muy radical, debe ser 
disfrutada también por los hijos de las familias pudientes, pues ello 
ayudará a estimular su independencia material e ideológica del medio 
familiar, a subrayar el papel de la sociedad como colectivo, y, 
objetivamente, a superar la concepción de la educación y de la familia 
misma como un aparato ideológico destinado a «reproducir las 
relaciones de producción« capitalistas" (Santiago Carrillo, 
"Eurocomunismo" y Estado, ed.Crítica/Grijalbo, Barcelona, 1977, 
pàg.102).
    Com que els estudis universitaris són una activitat socialment 
necessària, i que per tant hauria d'estar retribuida, considerant a 
l'estudiant com a un treballador més, la gratuïtat solament és el 
primer pas, que hauria d'estar acompanyat d'un adequat sistema de 
beques tenint en compte les desigualtats interterritorials, fins 
arribar a la implantació d'un autèntic salari estudiantil.
    Cal evitar que una educació superior es desplace cap a Masters 
estranys a l'ensenyament reglat, amb preus superiors als d'aquesta; 
per tant tot l'ensenyament de post-grau incloent els Masters haurien 
de reglar-e dins dels 2º i 3º cicles, tendint, també, a la gratuïtat, 
assumint la Universitat la formació d'Investigadors que puguen assumir 
la Investigació fora de la Universitat...., en un sistema 
socioeconòmico que descanse sobre la formació i la creativitat dels 
traballadors i treballadores.
    En conclussió: la Universitat és un servei públic. Las taxes 
acadèmiques, doncs, haurien de disminuir progressivament fins a la 
seua total eliminació dins d'uns terminis prefixats.

    3.2. Principi de manteniment:
    El sistema de finançament de les Universitats no pot fer taula 
rasa de les ja existents, amb unes despeses corrents heretades i amb 
uns mitjans materials i humans no improvisables. Seria suicida que por 
criteris mecanicistes basats únicament en necessitats teòriques 
s'interrompira el funcionament dels equips d'investigació que 
existeixen avui en dia.
    Cap subrratllar aiximateix que tant la docèencia com la 
investigació són necessàries, socialment útils a curt o mitjà termini. 
En particular, els que realiten regularment treballs d'investigació 
han d'estar adequadament contractats i retribuïts, superant l'actual 
figura de becaris d'investigació, sense perjudici de l'existència de 
beques per als estudis de tercer cicle en tant en quant no estiguen 
retribuïts com a treball.  La insuficiència de pressupost econòmic no 
pot ser l'excusa per a no pagar eixe treball.
    El treball científic exigeix un alt grau de professionalització 
per part de qui es dediquen a aquesta tasca. L'absència de plena 
professionalització de qui haurien de ser els agents de producció 
científica obeeix a l'estructura actual de la Universitat, estructura 
que fa inviable la majoria dels projectes de creació científica.
    El desenvolupament d'una Universidad científicament productiva i 
profsesionalitzada, ha de ser un objectiu lligat al mateix projecte 
democràtic i popular de la Universitat.
    En conclussió: sense perjudici d'estalviar en evitació de 
despilfarraments, cal assegurar les necessitats de manteniment dels 
actuals edificis universitaris i dels equips universitaris 
d'investigació que funcionen en aquest moment, retribuint el treball 
d'investigació que es realitza.

    3.3. Principi de qualitat de la docència:

    L'educació haurà de passar a ser una tasca col.lectiva en la que 
el professorado no retinga el protagonisme exclussiu. Hautà pel 
contrario d'estar centrada en la participació activa i crtica dels 
estudiants, propiciant tant el seu aprenentatge autònom com la crítica 
dels continguts. La participació de l'estament estudiantil en la 
gestió i control és també necessària per evitar les corrupteles i 
corporativismes propis del sistema.
    Solament així serà possible una evaluació efectiva del 
professorat i de la docència en general, per a que ens siga possible 
identificar els més que possibles errors i dèficits en aquesta, 
permetent a l'alumnat la possibilitat real de jutjament i crítica 
objectiva del treball del professorat i de les condicions mateixes de 
la Universitat.
    El número de alumnes no excesiu, que no excedisca de cinquanta 
per aula, és una condició, doncs, necessària però no suficient per 
assegurar la qualitat de la docència, qualitat que solament serà 
possible amb l'adequació del professorat, evitant la proliferació dels 
contractes fem dins de la Universitat, i adequant aiximateix els 
mitjans tècnics necessaris, en laboratoris, aules i biblioteques, amb 
l'adequat personal auxiliar i els sistemes organitzatius que permetan 
el seu plé ús i així el màxim rendiment de la Universitat.
    Açò haurà alhora de complementar-se mitjançant l'ús de mitjans 
externs a la pròpia Universitat, facilitant així l'activitat pràctica 
i bibliogràfica dels estaments universitaris i la seua integració en 
la Universitat.
    En conclussió: cal dotar a la Universitat de mitjans humans i 
materials per possibilitar una docència participativa teòric-pràctica, 
assegurant la formació continuada del professorado i tendent a un 
número d'alumnes per grup mai superior a cinquanta.

    3.4. Principi de suficiència:
    Cal evitar tant que la investigació universitària reste 
condicionada pel finançament privat com la creació de noves 
Universitats sense les condicions necessàries per a una docència i 
investigació de qualitat. Docència i investigació de qualitat que 
exigeix la dotació i formació tant de personal que la realitze 
directament com de personal auxiliar de la mateixa, delimitant i 
rendabilitzant el treball de cadascú.
    La realització de convenis amb entitats extrauniversitàries haurà 
per tant d'entendre-s com un servei a la societat i no com una font 
bàsica de finançament o d'enriquiment personal. Solament així els 
convenis podran regir-se per raons científiques i d'interés social, i 
no de lucre particular, obrint-se de forma efectiva a entitats socials 
sense ànim de lucre.
    En conclussió: el finançament públic de les Universitats hauria 
de garantir els mínims necessaris per a la docència i la investigació 
com un servei públic.




                           Anexe:
      MODEL ALTERNATIU DE FINANÇAMENT DE LES UNIVERSITATS

i = Universitat     j = titulació
t = any (des de la implantació del Model)
r = curs   s = grup

Subvenció programada:
Si = SMi + SPi + SIi - _j cj_Tj
   SMi:   despeses de Manteniment, equiparades orientativament a les actuals de cada Universitat, 
 donada la dificultat de "normalitzar" situacions molt diferents en quant a edificis, etc.
   SPi = SPDIi + SPASi : despeses de Personal
      SPDIi = nDi_CmTU + 0.25_nDi_CmAJ
 nDi = (_j _j(ctj/50 + cpj/15) + Na_40)_1.15/20 : nº de Professors, amb un 15% per 
    substitucions
    _j : correcció al número d'alumnes de la titulació
    ctj : nº de crèdits teòrics matriculats en la titulació
    cpj : nº de crèdits pràctics matriculats en la titulació
    Na : nº d'àrees de coneixement (es financien 40 crèdits d'un Programa de Doctorat 
        per cadascuna)
 CmTU : cost mitjà d'un Professor Titular d'Universitat, amb 20 crèdits de docència
 CmAJ : cost mitjà d'un Ajudant
      SPASi = nDi_CmPAS , programat per apropar-se a la mitjana en la Unió Europea de la ratio 
   PAS/PDI
 CmPAS : cost mitjà d'un Personal d'Administració i Serveis
   SIi:   Inversió programada per proporcionar els mitjans bàsics per a una docència, investigació i 
 administració de qualitat, amb una mitjana de 50 alumnes per grup teòric i 15 per grup 
 pràctic utilitzats per calcular SPi, amb un número d'alumnes financiables _j Aj__j=_j 
 AFj 
   cj = ctj + cpj : nº total de crèdits matriculats en la titulació
   Tj(t) = Tj(0)_(4-t)/4 _ 0 : taxa acadèmica d'1 crèdit en la titulació (gratuïtat en 4 anys)

_j = AFj/Aj
   Aj = n_cj/Cj : nº d'alumnes a temps complet en la titulació
      n : duració teòrica en anys de la titulació
      Cj : nº de crèdits necessaris per obtindre la titulació
   AFj = Aj - Fj + 0.25_DAj _ 50_(n+nV) : nº d'alumnes financiables en la titulació
      Fj(t) = A1j(t-n) - TRj(t-1)__j(t-1)  _ 0 : nº de fracassos
 A1j : nº d'alumnes a temps complet matriculats en 1º curs
 TRj : nº de titulats en la titulació
 _j(t) = (_r=1n _jr(t-n+r))/_r=1n (gtr(t-n+r)+gpr(t-n+r)) : massificació mitjana d'una 
        titulació
    _jr = _s=1gtr nts/50 + _s=1gpr nps/15 : massificació mitjana d'un curs
    gtr : nº de grups teòrics en el curs r
    gpr : nº de grups pràctics en el curs r
    nts : nº mitjà d'alumnes matriculats en el grup teòric s
    nts : nº mitjà d'alumnes matriculats en el grup pràctic s
      DAj = APNj - A1NPj : desviació respecte de la demanda d'estudis
 APNj : nº d'alumnes que han demanat la titulació j en 1ª opció i no han pogut accedir
 A1NPj : nº d'alumnes que han accedit a la titulació j sense demanar-la en 1ª opció
      nV : nº de cursos amb grups en valencià

Subvenció efectiva:
SEi(t) = S0i + (Si(t)-S0i)_t/ta _ S0i , t_ta   tal que
_i (S0i + (Si(0)-S0i)_4/ta) = _i S0i/0.56 : pas en 4 anys del 0.56% al 1% del PIB, equiparant-se amb la 
mitjana de la Unió Europea
   S0i : Subvenció total prèvia a l'aplicació del Model
   ta = 5.09__i(Si(0)-S0i)/_i S0i : temps d'adaptació