L’accés a la formació superior: alternatives a la Llei de "qualitat" i a la LOU

La mal anomenada "Llei de qualitat" del PP suposa un grau retrocés per al nostre sistema educatiu: com la LOU, ens retrau a etapes predemocràtiques amb, entre altres mesures, la reintroducció de la "revàlida". Aquesta llei, junt a la LOU, erigeix barreres artificials per excloure les persones, i, sobretot, les persones de famílies de la classe treballadora de la formació superior.

I ho fa en un moment en què aquesta formació hauria de tendir a universalitzar-se, perquè, en una societat caracteritzada per innovacions científico-tècniques constants, la universalització de la formació superior es converteix una necessitat educativa per tal de cobrir les demandes socials bàsiques, a més de ser un objectiu desitjable com a forma de garantir que totes les persones abasten el nivell màxim de desenvolupament intel·lectual, afectiu i ètic. L’augment incessant, a partir dels anys seixanta, del nombre de persones que cursen estudis superiors és un fenomen ben documentat pels historiadors –fenomen que es dona en totes les societats i sobretot en les més desenvolupades i que el prestigiós historiador Eric Hobsbawm identifica com un dels factors principals de la revolució social de la segona meitat del segle XX.

Ara bé, el PP ha configurat, amb la Llei de "qualitat" i la LOU, un sistema educatiu dissenyat per dificultar l’accés de les persones a la formació superior i a la universitat. Així, la Llei de "qualitat" estableix que, per accedir a la formació superior, una persona, a més de rebre una avaluació positiva en totes les assignatures del batxillerat, haurà de superar una "prova general de batxillerat", les condicions bàsiques del qual seran fixades pel Govern central. Aquesta prova versarà sobre els continguts de les assignatures ja aprovades (article 36), d’on es pot deduir que, si la llei realment pretenguera establir un sistema educatiu de qualitat, també s’entestaria a introduir avaluacions supèrflues. Establir aquest tipus de prova general corre el risc de reduir el procés d’ensenyament/aprenentatge a un mer entrenament per aprovar un examen.

D’altra banda, l’article 42.3 de la LOU preveu que les universitats poden establir proves específiques per centres per decidir si una persona pot estudiar una carrera. D’aquesta forma s’obri la porta a l’establiment d’una xarxa paral·lela de centres privats dedicats a preparar l’alumnat per a la superació de la prova..

Enfront d’aquestes mesures innecessàries d’exclusió, des de EUPV defensem una universalització de la formació superior i l’ús de les qualificacions que la persona ha assolit en l’ensenyament preuniversitari per ordenar els i les aspirants a cursar una titulació amb numerus clausus (d’altra banda, cal recordar que, amb una millor adequació de l’oferta de places a la demanda i les necessitats socials, l’existència de titulacions amb numerus clausus tendiria a desaparéixer).

Evidentment, cal interpretar aquestes qualificacions per poder eliminar anomalies introduïdes per diferències de criteris entre els centres preuniversitaris a l’hora d’assignar notes i per assegurar que les persones més capacitades per a una titulació puguen cursar aquelles que tenen un numerus clausus (que sembla ser el motiu per introduir proves específiques per centres).

Així, per poder eliminar les anomalies possibles i per garantir la idoneïtat de l’aspirant a la titulació sol·licitada, proposem que els centres de batxillerat presenten les notes aconseguides per cada alumne o alumna, desglossada per àrees, a l’Administració. A continuació, l’Administració ha d’aportar la mitjana i la desviació típica d'aquestes notes per a cada promoció de cada centre. Després, cada Universitat ha d’establir, per a les seues titulacions, una determinada ponderació per a la qualificació en les diferents àrees. Finalment, l’accés a cada titulació amb limitacions vindrà determinada per la suma ponderada de les qualificacions de cada estudiant normalitzades per al seu centre (restant-li la mitjana i dividint per la desviació típica).

El motiu que el Ministeri addueix per introduir la prova general és clarament insuficient. En el Preàmbul, la Llei de qualitat tracta de justificar la prova general de la forma següent:

El establecimiento de una Prueba General de Bachillerato, cuya superación es requisito necesario para obtener el correspondiente título, responde a la necesidad de homologar nuestro sistema educativo con los de los países de nuestro entorno y, al mismo tiempo, garantizar unos niveles básicos de igualdad en los requisitos exigibles a todos los alumnos, cualquiera que sea su lugar de residencia, para obtener una titulación con efectos académicos y profesionales válidos en todo el territorio español. És clar que qualsevol sistema educatiu necessita un cert nivell de homogeneïtat, ja que, d’altra forma, una persona tindria dificultats per passar d’un centre a un altre. Però, la Llei ja preveu aquesta necessitat mitjançant les avaluacions generals de diagnòstic que es realitzaran en l’ensenyament primari i secundari obligatori i que mancaran d’efectes acadèmics (articles 17, 29 i 95). La raó de fons per a la reintroducció d’una revàlida és probablement el desig d’establir un sistema educatiu classista que, en lloc d’integrar, exclou les persones, Recordem el desenvolupament del nombre de suspesos de la revàlida franquista: es va "progressar" d’un 29,7% de suspesos en el curs 1956-57 fins al 58% en la última revàlida de 1971.

D’altra banda, si el Govern està realment preocupat per homologar el nostre sistema educatiu amb ells dels països del nostre entorn. ens ha d’explicar perquè la inversió en l’ensenyament ha baixat d’un 4,9% del PIB en 1993 al 4,5% en 2001, quan l’objectiu internacional és d’arribar a un 6%.

Pel que fa les proves específiques de la LOU, creiem que, en lloc de multiplicar les barreres a l’accés a la universitat, s’hauria d’encoratjar una imbricació més sòlida entre l’ensenyament universitari i el preuniversitari, fomentant un fluix d’informació entre totes les etapes del sistema educatiu.

Aquesta Llei, però, sembla pensada per introduir talls entre l’ensenyament universitari i el preuniversitari i entre l’obligatòria i l’etapa infantil, per al primer tram de la qual aquesta Llei recupera la denominació de "preescolar". La terminologia sembla tota una declaració de principis i efectivament la Llei afirma que aquest tram té com a finalitat "l’atenció educativa i assistencial" (article 9.1) i obri la possibilitat que s’encarreguen d’aquesta etapa persones que no siguen especialistes en educació infantil (9.3). En lloc d’assegurar una xarxa pública de centres infantils capaços de realitzar un diagnòstic precoç de problemes de aprenentatge i, així, pal·liar de forma efectiva el "fracàs escolar", la Llei deixa aquesta etapa en mans de centres privats amb escasses finalitats educatives.