Les noves titulacions:
Com no cal convergir amb Europa I

Subàrea d'Universitats i Investigació d'EUPV
18 de maig/8 de juny de 2005

La convergència amb l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior hauria de ser una oportunitat per replantejar, de forma progressista, el paper de les nostres universitats en la societat, els mètodes docents emprats en el sistema universitari i la finalitat de la investigació finançada amb fons públics, entre altres coses. A més a més, hauria de ser el moment de garantir que les nostres universitats compten amb un finançament equiparable amb el dels països del nostre entorn i assegurar que aquest finançament siga distribuït de forma equitativa entre els diferents centres.

Malauradament, la convergència no s’està aprofitant en aquest sentit. En gran part, perquè el procés s’està duent a terme sense encoratjar la participació dels treballadors i treballadores de les universitats i de l’alumnat. Per exemple, la presència sindical, com a membre consultiu del Procés Bolònia, no es va aconseguir fins el 20 de maig d’enguany, després de sis anys de reivindicacions. D’altra banda sembla que el Ministeri pretén implantar el canvi de metodologies que comporta la convergència a cost zero. Pensem que qualsevol persona pot apreciar que passar d’un ensenyament basat, principalment, en les classes magistrals a un aprenentatge centrat en l’alumnat implica una inversió de diners per a formar l’alumnat, el professorat i el personal d’administració i serveis i per a reduir la ratio alumnat/professorat sobretot en els primers cursos.

L’última notícia inquietant sobre la convergència fou la proposta del catàleg de noves titulacions que es va publicar en premsa a principis de maig, on es proposa, entre altres coses, retallar les carreres humanístiques i suprimir la Filologia Catalana, Basca i Gallega, tot mantenint l’Espanyola, les Humanitats i la Història de l’Art.

És difícil fer una avaluació ben fonamentada de la proposta perquè encara no sabem l’estructura global de les titulacions: l’oferta de postgraus no està perfilada i sembla que el Govern deixarà un marge ampli de discreció a les universitats a l’hora d’establir-la (encara no se sap, per exemple, les competències professionals associades als títols de grau i postgrau en les diferents àrees). Des de la Subàrea d’Universitats d’Esquerra Unida del País Valencià entenem que és essencial garantir l’articulació entre l’oferta de graus i els estudis de postgrau i que cal partir del pressupost que l’oferta de graus ha de cobrir la totalitat del saber – si la universitat mereix el seu nom, ha d’aspirar a abastar la universalitat del saber. D’altra banda, creiem
que dins aquest marc els estudis del grau bàsic han de ser polivalents i proporcionar a l’estudiantat una formació no constringent, no limitada a les necessitats dels empresaris i de la patronal, sinó orientada a estimular una visió del conjunt dels coneixements. Evidentment tant els estudis de grau com el postgrau hauran de comptar amb un finançament públic per tal d’assegurar la universalització potencial dels estudis superiors i d’evitar la privatització o elitisme dels estudis de postgrau.

Ara bé, amb aquestes reserves, volem denunciar, en primer lloc, que el retall de les titulacions humanístiques sembla reflectir una tendència més general de subordinar els estudis universitaris a les necessitats més immediates dels empresaris i del mercat. Entenem que quan parlem de la imbricació de la universitat en la societat, hem de considerar tota la societat, que inclou les aspiracions de formació cultural dels joves i les joves i de tota la ciutadania.

En segon lloc, volem expressar que la societat i les universitats valencianes no poden estar d’acord amb la supressió de la Filologia Catalana. Cal denunciar, en primer lloc, que aquesta mesura és una decisió política que tendeix a afavorir la llengua majoritària de l’Estat enfront de les llengües minoritàries (i recordem que són minoritàries perquè han sigut minoritzades per decisions polítiques en el passat). D’altra banda, aquesta proposta sembla entrar en contradicció amb l’article 3.3 de la Constitució que estableix que “[l]a riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció”.

Finalment és interessant fixar-nos en la composició de la Subcomissió d’Humanitats que ha perpetrat una proposta tan aberrant. Aquesta subcomissió inclou, curiosament, quatre rectors d’universitats privades (i catòliques) i tan sols tres rectors d’universitats públiques. Serà potser que les universitats privades volen reservar-se un lloc especial en els màsters i els estudis de postgrau en humanitats?.

Entenem que hi ha dades suficients per a defensar la continuïtat dels títols d’Humanitats, de la Història de l’Art i de la Història i Ciències de la Música. En el primer cas, sembla que el principal argument per la seua supressió ha sigut les escasses eixides professionals: a més de ser un argument fal·laç, pareix que no és veraç. En el dos últims casos, a banda del seu valor intrínsec, els títols preparen l’alumnat per a funcions socialment desitjables (el manteniment del patrimoni artístic, la gestió d’activitats artístics i musicals etc.) que difícilment pot cobrir la carrera d’Història a seques. Pel que fa a les filologies, proposem que, bé, es mantinguen totes les filologies de les llengües oficials, bé que hi ha una única filologia, que abraça tant les llengües estrangeres com les de l’Estat, amb unes opcions racionals d’especialitats.

Per altra banda, caldria assegurar l'aplicació del criteri de la integració de tots els estudis actuals en els nous plans d'estudi per a Grau o per a Postgrau, així com el finançament públic de tots ells.