L’STEPV-IV davant l’Avantprojecte de Llei d’Universitats.

D’acord amb les declaracions efectuades el proppassat 19 d’abril, per la ministra d’Educació, Cultura i Esport, Pilar del Castillo, a començaments del mes de maig, va fer-se públic l’Avantprojecte de Llei Orgànica d’Universitats.

El contingut bàsic de la nova Llei d’Universitats s’adiu exactament amb les línies enunciades per la ministra. En aquest sentit, com va manifestar, el nou sistema universitari s’enfronta a nous reptes socials i institucionals. Reconeix que el nou espai europeu d’ensenyament superior, nascut amb la Declaració de Bolònia, requereix d’un nou model universitari que facilite la competitivitat internacional de les universitats i que la societat del coneixement reclama una major flexibilitat en les estructures organitzatives de l’ensenyament. Sobre aquesta base, entén el Govern que els objectius de la nova llei hauran de ser: la millora de la qualitat de tots els aspectes del sistema i establir els mecanismes adients per potenciar l’activitat investigadora de les universitats: en resum, el repte és elaborar, segons el govern, un marc normatiu que estimule el dinamisme dels universitaris i de la societat en funció d’uns majors nivells d’excel·lència, d’exigència, de rigor en el treball i d’integració en el context social.

Darrere d’aquestes bases i objectius enunciats pel govern, no resulta difícil albirar, atés el context d’intervenció del Govern en l’àmbit universitari tant a nivell central com autonòmic, les intencions que presideixen les actuacions futures sobre la base de l’aprovació d’aquesta llei. En efecte, darrere dels conceptes de competitivitat, potenciació de l’activitat investigadora, la interacció i control de "la societat" sobre el sistema universitari, s’amaga una manifesta concepció mercantilista i privatitzadora de l’activitat universitària, tant docent com investigadora pel que fa al producte final (recerca i graduats). No és altra cosa la política de finançament per objectius que estan llançant els governs de la dreta: es financen no tant les necessitats objectives de la societat, sinó determinats productes que el món mercantil i les multinacionals estan disposats a acollir. No debades s’alcen veus per part de l’empresariat en ordre a suprimir aquells estudis que no satisfan la seua demanda. Així mateix, les noves directrius i les convocatòries de finançament de la recerca primen escandalosament la investigació aplicada orientada a satisfer demandes estrictament empresarials que haurien de ser finançades per les pròpies empreses interessades, dintre d’un àmbit més aviat professional que no acadèmic, més bé que finançar i atendre, d’una manera més equilibrada, la recerca bàsica (tant en l’àmbit sociohumanístic com de ciències de la natura i de la salut), que és la que veritablement proporciona a la societat els instruments per rendibilitzar aquests coneixements en la investigació aplicada. És a dir, les universitats haurien de produir equilibradament tant investigació bàsica com aplicada orientada a satisfer interessos generals, no tant interessos de grups econòmics hegemònics. No podem caure en un nou tatcherisme que desvertebrà gairebé tot el sistema universitari britànic en ares d’un liberalisme salvatge. Bona mostra del que diem és la darrera convocatòria de Beques coneguda amb el nom de Ramón y Cajal. En les bases ja s’observa una especial -per no dir exclusiva- atenció a la recerca aplicada, i la contractació per part de les universitats d’uns investigadors ja altament qualificats (que en teoria ja podrien servir els interessos de qui els contractara), el finançament de la qual només és parcial per part de l’administració, hipoteca polítiques de recerca de les Universitats, i no garanteix una estabilitat més enllà dels sis anys, a no ser que les universitats se’n facen càrrec al moment de la conclusió del contracte-beca. No resulta difícil concloure que la Universitat i l’administració financen la formació específica d’investigadors que estan servint interessos particulars. Si hom ha de pagar als investigadors de multinacionals, haurien de ser aquestes les que els finançaren.

El "dinamisme" del món universitari i de la societat l’entén el govern actual com servilisme i supeditació de les estructures universitàries als interessos abans denunciats, no com la consideració per part del sistema de la satisfacció de les necessitats objectivament constatades de la immensa majoria de la població, que és en realitat qui paga (l’aportació del món empresarial fins ara a la recerca -no cal ni parlar de la docència- no deixa de ser ridícula).

No és estrany, aleshores, que l’executiu proclame que el govern de les nostres universitats està necessitant d’equips professionals que siguen capaços de treballar en consonància amb els reptes que les institucions d’educació superior tenen avui plantejats, suara exposats. I que els equips hagen de poder realitzar la seua gestió amb l’agilitat i eficàcia que reclama la societat actual. Aquest és l’objectiu de la nova estructura dels òrgans de les universitats: no té una altra explicació la fal·laç distinció entre òrgans de direcció i de gestió per una banda, i òrgans de representació i de control, per una altra. El govern de la Universitat correspondrà a un Consell de Govern, presidit pel rector, el qual, amb el seu Consell de Direcció, durà la direcció i gestió ordinària. La representació i control seran exercits pel Claustre, pel Consell Social i una Junta Consultiva. En definitiva, l’òrgan de govern fonamental serà el Consell de Govern. El Consell Social, la Junta Consultiva i el Claustre apareixen amb unes funcions i competències totalment diluïdes, confuses i de pur assessorament. A més que el Claustre, òrgan genuí de representació de la comunitat universitària, mancarà d’una composició democràtica des del moment que hi haurà una presència majoritària de professorat funcionari doctor (un mínim del 51 %), de professorat no funcionari o no doctor (un mínim del 19 %), a costa de la presència dels estudiants, PAS (que en el millor dels casos mai podrà superar el 30 %).

Una altra novetat és el sistema d’elecció del rector, triat per sufragi "universal" per la comunitat universitària, això sí, amb una ponderació semblant a l’elecció del claustre. Amb açò el rector podrà ser elegit per un col·legi electoral esbiaixat i que no s’adirà a la idea de sufragi universal sinó al d’un sistema censitari i que, es vulga o no, respondrà als interessos de la part electoral majoritària i no del conjunt de la universitat (estudiants, PAS, PDI). Aquest sistema, a més a més, aboca a un règim presidencialista que, lluny d’apartar l’elecció del rector d’interessos estamentals o corporatius, farà possible l’existència d’una figura desvinculada dels òrgans de participació democràtica, com fins ara era el claustre, i permetrà més bé la submissió a interessos "socials" i polítics aliens a l’àmbit acadèmic.

Si afegim tot açò (un Claustre elegit de manera ponderada a favor del professorat funcionari, un rector elegit per sufragi censitari) al fet que el Consell de Govern, òrgan decisiu en la vida universitària, està composat per tres terços de representació: un nomenat entre membres no acadèmics del Consell Social (de dubtosa constitucionalitat), un altre directament pel rector, i el tercer pel Claustre, quina mena de Consell de Govern democràtic és aqueix? És evident que amb aquest òrgan es pretén aconseguir la famosa "interacció social" en el sentit que, amb la pèrdua de l’autogestió de la comunitat universitària que queda desarticulada, si el rector correspon als interessos aliens, les institucions universitàries seguiran fidelment, amb els dos terços de composició majoritària -el del rector i el del Consell Social, si més no- les línies d’actuació que el complex econòmicopolític li dicte; i si no és així, perquè la comunitat universitària aconsegueix nomenar un rector fidel a qui l’elegeix, probablement, aquestes universitats malviuran sota la pressió que algunes universitats valencianes coneixen actualment.

Aquesta anàlisi no peca de gratuïtes i porugues interpretacions. El tarannà dels nostres governants s’ha fet ben palès amb la presentació de l’Avantprojecte de Llei de Consells Socials de les Universitats Valencianes, sobre la qual ja ens hem pronunciat i que presenta una aclaparadora representació dels interessos empresarials i polítics. No podem oblidar que el País Valencià esta essent el laboratori d’experimentació de la política general educativa del PP per aplicar-lo després a la resta de l’Estat.

Quant al professorat funcionari - que es manté configurat amb els cossos actuals-, en consonància amb les dèries destructives de l’autonomia universitària, proposen i aplicaran una selecció del professorat amb dues fases. La primera consistirà en una habilitació "nacional", i la segona en un concurs d’accés a cadascuna de les universitats. La comissió habilitadora estarà composta per set membres triats per sorteig. Si amb açò es vol erradicar la denominada pràctica de l’endogàmia, hom patirà un doble procés que no evitarà aquest tabú. En primer lloc perquè l’habilitació no escaparà de les escoles, clans i "sectes" que triaran la majoria dels candidats, com és conegut en d’altres etapes anteriors a la LRU i, per tant, estarà llastada d’aquestes influències que seran potser més greus que les actuals. En segon lloc, el concurs d’accés el farà cada universitat, amb la qual cosa, sobre la base de la perfilació i l’establiment de programes, necessitats i interessos que cada Universitat farà valer, al primer procés "endogàmic" s’afegirà aquest altre. A més de tot açò, aquest sistema difícilment fa compatible l’existència d’un professorat vinculat a la societat, cultura i llengua pròpies del context de cada universitat.

Per altra banda, s’estableix un nou règim retributiu en el sentit que les retribucions bàsiques i de nivell seran establertes de manera uniforme per part del Govern per a totes les Universitats. Així mateix el Govern podrà establir retribucions addicionals vinculades a mèrits docents, investigadors i de gestió. A més les Comunitats Autònomes podran establir noves retribucions addicionals, del mateix caire que les anteriorment exposades. I finalment, les Universitats podran acordar complements retributius de manera singular i individualitzada, conforme als seus Estatuts, en atenció a exigències docents, investigadores i de gestió.

Respecte a la carrera docent, hom pretén un equilibri entre PDI funcionari i contractat, respectant un percentatge superior del primer col·lectiu. La regulació de les figures del professorat contractat és atribuït a les comunitats autònomes. No obstant, i pel que fa al Professorat no funcionari, es preveuen les figures d’Ajudant (amb un màxim de quatre anys), de Professor Ajudant Doctor (amb un màxim de quatre anys), que no podrà ser de la pròpia universitat, cosa que no deixa de ser un despropòsit, car és una falsa garantia de no se sap què (ja sabem que la mobilitat dels ajudants actuals serveix de ben poc). Es crea per altra banda la figura de Professor Contractat Doctor amb tasques de docència o d’investigació o prioritàriament d’investigació (més o menys els actuals associats TC doctors), sotmés a una avaluació externa positiva. Es crea la figura de Professor Col·laborador, incomprensiblement limitat a determinades àrees, i finalment es manté la del Professor Associat amb la concepció que tenia primitivament en la LRU, a més de les de Visitant i Emèrit ja existents. Amb aquestes figures, les incidències que donen peu a substitucions (càrrecs acadèmics, baixes, substitucions sindicals, etc.), si no es crea alguna figura adient, només quedarien cobertes amb una plantilla de professorat, que tinguera una càrrega docent superior a l’oferta de docència real que ho permetera.

La selectivitat, fins ara, no era més que un filtre per adequar l’oferta i la demanda educativa, cosa reiteradament denunciada per l’STEPV en el sentit que, en aquest aspecte, s’hauria d’haver ajustat molt més aquests paràmetres. Potser que, donat el percentatge d’existència d’ensenyament privat no universitari, fos recomanable per garantir els principis d’igualtat, mèrit i capacitat, l’existència d’un mecanisme de control públic que homologue els resultats acadèmics dels estudiants procedents de l’ensenyament públic i del privat i evite un greuges comparatius entre universitats i la desigualtat d’oportunitats per als estudiants.

En substitució de l’actual Consell d’Universitats es crea el Consell de Coordinació Universitària, contemplat com el màxim òrgan consultiu i de coordinació del sistema universitari. En aquest Consell tenen cabuda en pla d’igualtat els rectors de totes les universitats espanyoles. És a dir, s’inclouen les universitats privades en pla d’igualtat amb les públiques, la qual cosa significa que ateses les funcions, amplíssimes, com són entre altres l’elaboració del model de finançament de les universitats públiques i la regulació de multituds d’aspectes de funcionaments del servei públic universitari, atribuïdes a aquest òrgan, es permet la intervenció d’interessos privats en la coordinació i regulació del sistema públic. És a dir, seria possible, a partir d’un increment d’universitat privades i amb la presència dels membres de designació política, que interessos privats i polítics ordenaren tot el sistema universitari.

S’observa la creació d’una Agència Nacional d’Avaluació i Acreditació.. Per les seues competències podem afirmar que aquesta Agència no és altre que l’òrgan fiscalitzador, que pot arribar a discriminar les universitats i els seus membres segons paràmetres abans denunciats de caire mercantilista i globalitzador. Resulta força indicatiu que no aparega la composició d’aquesta "excel·lent" agència, però que ens temem que estarà força polititzada (com la majoria dels òrgans proposats en aquesta llei).

Des de l’STEPV no podem sinó considerar altament negativa i perillosa per a les Universitats i la Societat, considerada en conjunt, aquesta Llei, que ataca frontalment l’Autonomia Universitària, fonament de la llibertat de docència, estudi i investigació, imprescindible per a una societat democràtica, i la debilita fins arribar a un punt crític, supeditant la institució universitària clarament i coherent als interessos de les classes dominants del sistema globalitzador imperant. A més denunciem que no s’ha comptat amb les Universitats per la seua elaboració, mancança que es fa palesa en tot l’enunciat de la mateixa llei, car, com ja s’han pronunciat diversos rectors d’universitats espanyoles, planteja més problemes que no pas solucions.

L’STEPV insta la comunitat universitària, els partits, sindicats i organitzacions progressistes a manifestar la seua rotunda oposició, a presentar contrapropostes i a manifestar la voluntat de canviar aquesta llei, cas que siga promulgada, una vegada que la majoria social i política progressista assolira el poder.